PETER PAN

POEMA.

Quisiera volar al país de nunca jamás,

para jamás nunca volver.

Y Que en mí huida,

un rastro de purpurina delatase a donde voy,

pero nunca jamás poder encontrarme.

Volaría encima de los árboles, acompañada de los pájaros,

para que jamás nunca nadie me alcanzase.

Dormiría en las nubes, encima del océano

y con la manta del viento taparme si me enfrío.

Jamás nunca volvería,

nunca jamás aparecería,

Quisiera volar al país de nunca jamás

y destruir a los que destruyen la libertad,

para que jamás nunca carezcamos de paz.

Quiero irme a nunca jamás para jamás nunca

decir que nunca jamás no he podido soñar.

Feia molt de temps que no tenia la sensació d'estar espiant algú mentre llegia un llibre, el fet que estigui escrit en tercera persona, que algú t'expliqui allò que passa, és magnífic.
Tu els pots veure, però ells a tu no.
Els pots passar pel costat, tocar, rosar sense que se n'adonin. Fins i tot els pots tocar el nas, si vols.
El fet que els últims llibre que he llegit estiguin en primera persona m'ha provocat un gran plaer a l'hora de llegir-ho en tercera persona, he disfrutat molt.

EL TEMPS PER PETER PAN

Peter Pan NO TÉ TEMPS, aquest està detingut, no existeix per a ell ni la vellesa ni la mort. L'única referència del temps a la illa de "NUNCA JAMÁS" és el cocodril.

Peter Pan no té temps perquè no vol patir.

Quan ens fem grans és inevitable patir.

Pe revitar aquest dolor evita qualsevol tipus de record i s'amaga sota la façana de l'OBLIT.

A la illa de "Nunca jamás" allò important és l'acció, el PRESENT.

SÍNDROME DE PETER PAN.